20 anys voltant | Abans de tot

Érem adolescents. I volíem fer teatre. Ens agradava. En vèiem. Potser més que ara. En fèiem. El gaudíem. Molt. A ulls dels nostres estimats familiars i amics, ho fèiem bé. Ens aplaudien. Ens deien que els encantava veure’ns a l’escenari. I qui sap, potser ens deien la veritat. A nosaltres fer allò, crear personatges, explicar històries, ens movia, ens emocionava, i, sent adolescents com érem, la possibilitat d’emocionar al públic, encara que només fossin els nostres amics, ens semblava meravellós.

Érem adolescents i, com a tots els adolescents de l’Europa occidental, ens deien que havíem de triar. Encara que no estiguéssim preparats. Perquè mai se n’està, coses que passen al nostre continent de vida fàcil. En tot cas, posats a triar, no trobàvem cap altra cosa millor a la qual dedicar els nostres estudis i qui sap si més endavant la nostra professió que fer teatre. Tot un luxe. Tota una sort.

A l’adolescent que vol estudiar teatre no el mou cap mena de voluntat de guanyar-se la vida. Més aviat és un instint, una necessitat, unes ganes d’aprendre i de fer el que li ve de gust. No coneix com funciona el món laboral del teatre. Tothom li diu que és molt difícil. Però igualment ho vol provar. Llavors, l’únic obstacle és el recolzament de la família.

Nosaltres el vam tenir, i potser tot el que aquí s’escriu se’ls deu a elles. A les famílies. Les boges famíles que van recolzar les seves filles i fills quan volien fer teatre. Encara que elles tampoc no coneguessin res de la professió. Encara que elles, en el fons, potser haguessin preferit el dret o econòmiques. Però ens van deixar triar. I llavors  va començar tot. Vam decidir fer teatre. Vam decidir estudiar-ne. Posar el primer peu dins un món que ens era desconegut i sobre el qual només  en coneixíem el que l’idealisme adolescent dibuixava dins el nostre cervell encara en formació.

Vam voler estudiar teatre, ens van recolzar. I així vam fer el primer pas. I ho vam aconseguir. Començar a aprendre’n. La idea, l’idealisme, la il·lusió, tot plegat, no sabem fins quan va durar i quan va començar a transformar-se- Però, en tot cas, tot va començar amb uns adolescents que estimaven el teatre. O així ens agrada recordar-ho. I com que la memòria és tot el que tenim d’aquella època, ens agrada creure que va ser així. Des de llavors hem après i encara no sabem gairebé res. Però sempre va bé mirar d’escriure sobre què ha passat, d’on venim i cap on anem. Això farem enguany. A veure si en sortim.