|Crítica| Núria Cañamares: En Patufet, la preqüela

25.10.2019

Núria Cañamares

Com una preqüela, Teatre Nu narra la història del Patufet des del punt de vista dels seus pares. Una jove parella que decideix tenir un fill, encara que el metge els alerta que serà molt i molt petit; tan xic, prim i esquifit com un cigró. La dramatúrgia s’actualitza amb una mare que treballa al camp mentre el pare s’ocupa de la llar, per exemple, però no varia en el seu nus principal: el Patufet canta la cançó del ‘Patim, patam, patum’ per no ser trepitjat, és menjat per l’afamat bou i en sortirà disparat després d’una sonora ventositat. El conte segueix la corretja de transmissió per arribar a les noves generacions.

Teatre Nu l’ha estrenat a la Fira Mediterrània de Manresa en petit format de sala i en el gènere de la revista (música, ball i esquetxs; això sí –si bé permet intuir la concepció de l’infant–, deixa lògicament de banda la càrrega eròtica). Una manera molt subtil de picar l’ullet al setmanari ‘En Patufet’ impulsat el 1904 pel polifacètic Aureli Capmany i, alhora, una manera original de pujar novament –si és que n’ha baixat mai– el conte als escenaris, ja que aquest tipus de musical que conserva el vers picat i la pàtina d’època és poc habitual en les produccions familiars de casa nostra.

La fórmula encaixa graciosament amb un públic receptiu a la rondalla, el cant i la coreografia senzilla. Les aparicions i desaparicions constants que ofereix l’escenografia –amb un teatrí desplegable dotat de diverses portes i finestres– permet el trasllat d’escenaris (a la casa, a l’hospital, al camp), els canvis de vestuari, el joc de personatges i la introducció del titella ampliant els recursos narratius i la capacitat de l’acció. Tot plegat connecta orgànicament amb els espectadors (a partir de 4 anys), que segueixen el relat embadalits sorprenent-se i participant activament cantant, aplaudint o cercant el menut protagonista. Viuen intensament el conte.

Aquest és el segon espectacle de Teatre Nu sobre el personatge del Patufet. L’anterior, en format de carrer damunt del Teatre Arrossegat de Catalunya –un escenari mòbil a l’estil dels antics còmics ambulants–, també el vam poder veure a la Mediterrània. Aquell, però, forma part d’un repertori popular més ampli i és més fidel al relat, narrat igualment en vers. Dues mostres de les infinites maneres d’explicar una història.

NotíciesVeure'n més