Kàtia ens emociona

Ens passa quan fem Kàtia que al final de la funció se’ns acosten nenes, nens, pares i mares per compartir amb nosaltres la seva experiència. És molt bonic. No ens ho esperàvem, o potser sí, perquè la història de Kàtia podria ser la de molts infants, però és preciós veure com s’hi identifica la gent. L’altre dia per exemple, a Lliçà de Vall, se’ns va acostar en Pep, un nen d’uns deu anys, que també va ser adoptat a Rússia. A ell, un dia, a l’escola, li van demanar una ecografia de quan estava a la panxa de la seva mare. I clar, no en tenia cap.

No sé si ho sabeu, però la història de Kàtia és la d’una nena que ha de portar una foto de quan acabava de néixer, i no la té. Per trobar-la inicia un viatge amb la seva mare. El nostre final i el d’en Pep són diferents, però els viatges i les experiències s’assemblen i estan plens de vida i de vivències compartides. Evidentment, si voleu saber per on va la cosa, haureu de venir a veure l’obra.

Amb en Pep i la seva mare vam parlar una bona estona del munt de coincidències entre la Kàtia i ell i la veritat és que va ser molt emocionant. Que al final ens digués que aquell havia sigut el millor dia de la seva vida, ho considerarem una llicència poètica o un moment d’eufòria, i, per descomptat, no en farem un titular. Això sí, ens ho guardem com un dels millors dies de la nostra vida professional, com a mínim.

Kàtia ens dóna moltes alegries, sobretot per la reacció del públic que és tan emocionant. I és que compartir la nostra feina amb el públic i veure que emociona és bonic, reconfortant i meravellós.