Us enyorem

Aquests dies tots plegats mirem de situar-nos, de trobar una quotidianitat, de fer el nostre dia a dia de la millor manera que podem, o de l’única que se’ns ocorre. Hi ha qui comparteix tot el que li passa, hi ha qui està pendent cada segon de totes les novetats, hi ha qui s’amaga, hi ha qui calla, hi ha qui no ha trobat encara el seu lloc.

Nosaltres, més aviat hem guardat un cert silenci. En aquests moments, una frenada tan brusca, amb uns condicionants emocionalment tan complicats, no ens ha permès d’expressar res més que el silenci.

Però avui és el dia mundial del teatre infantil. Un dia en què sempre hem mirat d’expressar alguna cosa, de fer palesa alguna reivindicació, de mostrar qui som i on voldríem arribar. I pensem, perquè el món continua girant, que avui, com a mínim avui, havíem de dir alguna cosa.

I el que volem dir és que us enyorem. Molt. Que per a nosaltres aquests són uns dies de pensar, de reflexionar, i sobretot de trobar a faltar el que més ens agrada. Que és trobar-nos amb gent, uns fent de públic, uns explicant històries. I fer-ho a viva veu, veient-nos la pell i el gest. I compartint tot el que ara, per un temps, ha esdevingut perillós.

Ens quedem a casa, com ha de ser. Encoratjant els que treballen per salvar-nos i fer que tot passi quan abans millor. Però volem que aquests dies serveixin per enyorar la presència de l’altre, per enyorar tot el que només es percep quan ets a prop d’algú, tot el que fa que el teatre sigui únic, tot el que fa que aquests dies res no el pugui substituir.

I per això també callem. Perquè creiem que això passarà. I volem que, quan tornem, sapiguem valorar tot el que vam perdre durant el temps que vam haver d’estar allunyats.

Us enyorem. Al públic, a les actrius, als actors, a les tècniques, als escenògrafs, als que repartiu entrades, a les que ho deixeu tot tan net. A tots. A totes. I us volem tornar a trobar, cara a cara, de tu a tu, per redescobrir com n’és de bonic i d’important poder estar junts i compartir la nostra condició humana a través de les històries que ens expliquem.

I fins llavors, potser el silenci no és tan mala decisió. Encara que de tant en tant un aproximació teòrica en forma d’imatge en moviment ens ho pugui arribar a fer més suportable.

Us enyorem. Només això. Molt. Però hi tornarem. I tant. I llavors, serem imparables. Perquè sabrem com ens hem enyorat i com hem desitjat poder tornar a estar junts.

Visca el teatre