20 anys voltant | Qui? Nosaltres

Escrivim. Nosaltres. Ens expliquem. Nosaltres. Creem. Nosaltres. Fem. Nosaltres. Girem. Sí, nosaltres. I Parlem. Així. En plural. En primera del plural. És un fet. I per què? Potser perquè som un grup. Potser perquè és el que hem après. Amb l’experiència d’aquest temps breu però suficient per ser conscients de que parlem així.

Qui? Nosaltres.

I parlem així segurament perquè entenem el teatre de manera col·lectiva. Com una suma de talents. D’idees. De sensibilitats. D’habilitats. De ganes. I potser també parlem així, en plural, per combatre l’ego. Per això també. L’ego, l’ego de l’actor que parla d’ell i prou, del director que s’expressa ell i prou, del productor que guanya ell. I prou. I potser ho fem per por. Potser som uns porucs.

Qui? Nosaltres.

Potser no en sabem més. Potser no som prou valents per caminar dins la jungla amb dues cames. Per enfilar muntanyes sense algú que vigili la cordada. Si un dia ens vam ajuntar per fer un projecte col·lectiu potser va ser perquè ens feia pànic fer front a la selva i fer-ho sense algú que corregués a demanar ajuda si algú es trobava malament. Cosa dels porucs que som. I vam buscar gent.

Qui? Nosaltres.

Vam buscar gent per acompanyar-nos. Per compartir. Per no trobar-nos tan sols quan les coses anessin maldades i per saber que les alegries, en realitat, són millors compartides, i tot el que passa és molt millor si es pot recordar en equip. I que, a part, si es recorda en equip, es recorda millor. I on falla el record d’un, hi ha el record de l’altre. I on acaba una fantasia, comença l’altra. I per això ara parlem així. I diem el que diem, sigui una idea, sigui una bestiesa, sigui el que sigui, ens hem acostumat a parlar així. A dir les coses pel seu nom. Pel nom que creiem que tenen.

Qui? Nosaltres.

Nosaltres parlem de les coses que tenen el nom que a mesura que han passat els anys hem cregut que tenien. I moltes vegades no hem estat d’acord. Però al final hem triat. Hem optat. Hem decidit. I quan ens hem equivocat, per sort, no ho hem fet mai sols. Perquè la culpa sempre ha estat nostra. Nostra i prou. De ningú més. I quan ha calgut, hem sabut fer veure que no passava res, dissimular i somriure.

Qui? Nosaltres.