20 anys voltant | Que va de la mort?

Som on érem. Ni més ni menys. O potser menys.

Quan es parla de fer espectacles adreçats als infants, encara avui sorgeix el debat de si hi ha temes tabú. És una mena de mantra, un dubte gairebé existencial que ens imposem els creadors i que sempre genera debat.

Es pot parlar de tot als infants?

No és aquest un text per reflexionar sobre els tabús. De fet en vam escriure un al portal d’Escena Familiar fa un parell d’anys i encara continua tenint vigència. El podeu llegir, si us ve de gust.

Els temes deriven de les històries, o potser és al revés, però avui us volem explicar el que passava fa vint anys quan, potser per ingenuïtat, potser per ignorància, vam fer un primer espectacle en què una de les protagonistes era La Mort. Una mort tallada en fusta que vam fer amb l’Alfred Casas. Preciosa. Amb dents postisses de dentista que es feia petita i es feia gran. Una preciositat, ara ja ho podem dir, perquè han passat molts anys i l’espectacle no el fem des de fa més de tres lustres.

El personatge de L’Home Just, que així es deia l’espectacle, era una mort justa, que arribava a tothom, a rics i a pobres, i partia de diferents contes recopilats per en Joan Amades. Una obra que ens va quedar rodona, una mica massa llarga amb ulls d’avui, però que va girar molt. Molt més del que podíem esperar. I moltes vegades generava polèmica perquè la mort, al final, s’emportava en Joan, el que semblava el bo de la història, tal com passava a la rondalla original.

Molta gent ho trobava molt bé. I per això vam voltar tant. Però alguns ens deien “potser hauríeu de canviar el final”,  “el final m’ha sobrat” o, directament, “això no és per a nens”.  Però sí que ho era. I tant. I per a nenes també. Però llavors només es deia nens. Era un espectacle familiar, que feia pensar i que obria preguntes. Com ens agrada que sigui i com mirem de fer amb la majoria d’espectacles que creem des de llavors.

D’aquella primera gira en recordem moltes coses. Però d’una manera recurrent, encara ens retrona la frase d’una espectadora una mica consternada i no massa conforme que al final de l’obra ens va esperar, i després de dir que potser no eren temes per anar turmentant la canalla ens va preguntar si preparàvem res de nou. Potser tant no li havia desagradat, doncs. I en dir-li que sí, que al cap d’uns mesos havíem d’estrenar el segon, la dona va fer sortir els ulls en fora i d’una manera molt peculiar, i pujant el to de veu dos o tres tons, va deixar anar la pregunta: “I que va de la moooooort”, així allargant molt les o. Però molt

Nosaltres li vam dir que no. I llavors ella va tornar a posar els ulls a lloc. I es va calmar. Va dir que potser vindria.

No l’hem tornat a veure.

Però qui sap, potser d’aquí uns quants anys se’ns acostarà, amb uns quants anys més com tots, i ens recordarà el dia i el lloc en què ens va veure per primer cop. Nosaltres, passats els anys, la reconeixerem i, vulguem o no, no podrem reprimir una forta abraçada. I potser ella no ho entendrà.

Perquè, encara que no ho sap, ella també és part de la nostra bonica història.