20 anys voltant | Posar cera, polir cera

Heu vist la peli Karate Kid. I si no l’heu vista potser sou massa joves. I si dieu que no l’heu vista, és que no us en recordeu. És igual. El que ens interessa és el senyor Miyagi. El seu mètode. El seu art. Posar cera. Polir cera. Sabeu de què parlo.

En Daniel Larusso, adolescent desorientat, volia aprendre arts marcials i el Senyor Miyagi, veterà de guerra, n’hi va voler ensenyar. A la seva manera. Posar cera. Polir cera.

El Senyor Miyagi, vidu venerable, encarregat de manteniment de la urbanització amb piscina on vivien els protagonistes, sabia el que es feia. En Daniel volia aprendre arts marcials, i el Senyor Miyagi li va fer polir el parquet. I pintar una tanca. Com ha de ser.

Tot això ja ho sabíeu. Però ho expliquem per si de cas. Per si sou massa joves. O per si la vostra impostura us impedeix de reconèixer que us vau emocionar amb la cossa voladora a l’últim segon. És igual. Posar cera. Polir cera. El nostre referent. El que toca.

Si vols tenir una companyia, has de fer com el senyor Miyagi. Per fer teatre s’ha de saber, sobretot, posar cera i polir cera. O el que ve a ser el mateix: muntar i desmuntar. Sempre. A cada funció. Moure’s. Arribar. Muntar. Desmuntar. I entremig, actuar. Però mantenir la disciplina. L’amor a la feina. El respecte que suposa saber que tot el que fas és important. Bàsic.

Una de les primeres coses que vam aprendre fa vint anys és que muntar i desmuntar és la feina principal d’una companyia. El que et pren més temps. On passes més hores. I on desenvolupes tot el que el senyor Miyagi volia ensenyar al seu pobre deixeble.  

Saber on ets. Esperar. Respectar el procés. Tenir disciplina. Controlar els fums. Respirar. Collar un cargol. Ser precís. Pujar una escala. Mantenir l’equilibri. Tensar una corda. Controlar l’esforç. Posar cera. Polir cera. Fer teatre. I, sobretot, resar perquè el rosset de torn no et trenqui la cara.

Nosaltres encara no som cinturó negre. Encara no hem aconseguit desempallegar-nos de l’angoixa de veure’ns perseguits pel glamur de qui no ha penjat mai cap quadre. I potser no ho superarem mai. Per sort, nosaltres no competim. Ni ens cal fer rajar el nas a ningú. Però això sí, seguim convençuts que cada vegada que encaixem les peces d’una escenografia, som una mica millors.

Perquè recordem quins són els secrets de la nostra feina.

D’on venim.

I on anem.