20 anys voltant | Más difícil todavía

A la gent de teatre ens agrada molt parlar de risc. Deu ser la nostra necessitat de viure vides paral·leles i de fer-nos creure que vivim al límit. Però quan parlem de de fer espectacles de risc no volem pas dir que a l’hora d’actuar ens apropem a la vora de l’escenari amb els ulls clucs o que caminem sense corda per les baranes de l’amfiteatre. Això podria ser part d’un espectacle de risc, però no n’és condició indispensable.

Un espectacle de risc és, en l’argot teatral, aquell que no ho tindrà fàcil per ser venut, per arribar a un públic majoritari, un espectacle que fuig dels cànons, que investiga noves línies i que, en alguns casos, et condemna a fer-ne un altre de comercial ben aviat.

Passa a vegades, però, que un espectacle de risc, o que hom considera arriscat, acaba per convertir-se en un èxit, i aleshores el concepte ja no li escau i el risc decau. O al revés. A vegades algú creu fer un espectacle que arribarà a un nombrós públic i això no passa. Aleshores la comoditat es transforma en risc sense saber-ho. Com una passejada pel bosc que es complica de sobte quan creix una tempesta sobre els nostres caps.

El risc s’assumeix a vegades per la temàtica, a vegades per l’argument, a vegades per la forma. A vegades n’hi ha prou que un mateix digui que s’arrisca perquè la gent el cregui, tal com passa a El vestit nou de l’emperador.

És assumit, per exemple, que un espectacle amb micro shure58 a l’esquerra de l’espectador és un espectacle de risc. Un espectacle en què la gent ens explica la seva vida com si fos de debò, com si no estigues fent cap personatge, també. O fins i tot un espectacle ple de fragments, en què gravem petits detalls de les accions o ens posem una màscara de làtex comprada al basar mentre ballem música màquina, serà ben arriscat.

Coses així.

En canvi, muntar un text de qualsevol autor català del segle XIX, difícilment serà qualificat de risc, quan en realitat és, ni que sigui per l’extensió del repartiment, molt complicat de moure. El risc sempre és, com queda clar, un concepte molt relatiu que acostumem a repartir per afinitat, per necessitat o per conveniència.

En realitat, com en tots els àmbits, el nostre és un món on hi ha mercats i públic. Hi ha públic que vol un tipus d’espectacle i públic que en vol un altre. I no acostumen a barrejar-se. I fins i tot es jutgen entre ells. Els comercials consideren que els innovadors són uns flipats i els flipats creuen que els creadors més convencionals són acomodats. Fins i tot un creador arriscat pot arribar a ser convencional només pel simple fet d’anar fent anys i pentinar canes.

A nosaltres sempre ens ha agradat investigar llenguatges i mirar d’infiltrar-nos en tota mena de públics. Ser una mica tastaolletes. Mai no hem arribat a ser part de cap col·lectiu però ens agrada haver-nos-hi barrejat i continuar-ho fent mirant sempre de sentir-nos còmodes amb el que fem. I explicant el que ens vingués de gust cada vegada. Sincerament, creiem que existir, anar tirant i ser nosaltres mateixos ja és tot un risc.

Segur que no som els més arriscats del món però sempre hem mirat d’assolir una convencionalitat ben personal. Perquè cada espectacle ha de trobar la seva convenció. Sigui la que sigui. Perquè des de sempre hem gaudit trobar l’equilibri entre el risc, la necessitat i l’oportunitat, que segurament és el que cal, per anar subsistint en aquesta feina en què la valentia i la covardia sovint es donen la mà o, per trobar una metàfora encara menys arriscada, són les dues cares d’una mateixa moneda.