20 anys voltant | La mesura de totes les coses

Tot hi ha de cabre a la furgoneta. Tot. No podem permetre’ns el luxe de crear un espectacle que després no hi càpiga en el nostre mitjà de transport vermell. Disposem de tres metres de llargada, un metre i mig d’ample i metre vuitanta d’alçada. Un prisma, una capsa que es pot omplir de tota mena d’objectes, però que al final, ha de tancar. Cap escenògrafa que vulgui treballar amb nosaltres no pot ignorar que un espectacle de la nostra companyia ha de ser plenament transportable en el nostre vehicle. I quan diem un espectacle, volem dit tot allò que sigui necessari per dur-se a terme. Tenint en compte que un poble pot disposar d’una sala tancada si vol fer un espectacle de sala, o d’un carrer o plaça si vol fer un espectacle de carrer, tots els altres elements que fan falta per poder mostrar en condicions la nostra funció, hi han de cabre a la furgoneta. Això vol dir que, a part dels elements propis de l’escenografia, ha de quedar suficient espai com per encabir-hi el mínim material tècnic que garanteixi una correcte recepció de la nostra obra.

Això vol dir que no ens podem complicar gaire la vida? No, això vol dir que ens hem d’exprimir el magí per tal de fer possible que un espectacle amb les seves actrius i actors, tècnica i demés, pugui viatjar en la nostra estimadíssima furgoneta.

El teatre és un joc i tot joc té normes. Per tant, qualsevol espectacle també n’ha de tenir. Normes de producció, normes tècniques, normes artístiques i normes d’organització. La nostra norma número u és que tot hi ha de cabre a la furgoneta i si no, no val. Hi ha gent que té furgos més grans, altres que tenen furgonetes més petites, altres tenen tràilers o camions. Nosaltres no, nosaltres tenim una Mercedes Sprinter de 2006, amb etiqueta mediambiental C, que recentment hem repintat d’un vermell molt més llampant del que era abans. I és en aquesta estimada furgoneta que a hores d’ara ja té més de 300.000 kilòmetres que tot hi ha de cabre. I si no, doncs no pot ser. I si no pot ser, doncs no ho podem fer.

Acostuma a passar que quan ets tan taxatiu, no trigues a contradir-te. I pot ser que després d’escriure i publicar aquestes ratlles tan compromeses, algú ens encarregui un espectacle per una sala com la gran del TNC. Si arriba el cas, ho hem de reconèixer, ho farem. No voldríem ara que la futura directora del teatre públic del nostre país se n’estigués de fer-nos un encàrrec només perquè hem estat massa agosarats a l’hora d’escriure. Ho farem, i tant. I ja llogarem tràilers. Però de ben segur que no trigarem a voler tornar a la nostra furgoneta, que és on hi ha la mesura de totes les coses i és on ens trobem més feliços i contents de fer el que fem.