20 anys voltant | Actors, actrius i altres animals

No sé si és la casualitat, no crec. Si en fa de temps que no hi crec en això. Però aquesta vegada és gairebé surreal. O del tot..

Fa uns dies que he decidit d’escriure aquesta mena de diari, de records de vint anys de professió. Fa uns dies que ho he decidit però avui començo. I ho faig dins un bar. No sé per què però els bars és on millor em concentro. O on millor escric. Deu ser la remor de les converses al voltant, que m’inspiren un ritme i un llenguatge qui sap.

En tot cas, el que deia. Ho he començat a escriure avui. Perquè vull entendre com ho hem fet això i perquè vull reflexionar sobre el que hem après. I ho començo avui i passa això que encara no he dit.

Que mentre començo a escriure una altra cosa, mentre miro de fer un esquema sobre el que crec que ha d’anar tot això, entra un noi al bar que parla per telèfon. No hi ha gaire gent que parli per telèfon. Avui en dia una conversa per telèfon és important. I no és que et faci parar l’orella. És que el noi parla fort i escoltes. Encara que no vulguis escoltes. Però és que jo, a sobre, vull. O més ben dit, no puc resistir la temptació de no escoltar. I escolto. Potser és el to del noi, la seva gorra de New York, el seu caminar quan entra al bar que veus que és el d’algú molt segur de sí mateix. O el seu accent català quan parla castellà que ell mira de dissimular amb un deix de simpatia que el fa molt graciós. Parla amb una noia crec. I parlen d’una intervenció.

El to, la manera, tot plegat, em fa creure que parlen d’una intervenció. D’una operació. El pudor em recomana no seguir escoltant. Però la conversa avança, el noi encara parla més fort, i a sobre, seu just darrera meu. És una intervenció cara entre dos i sis mil euros. Un ventall prou ample que em fa creure que la noia en qüestió deu tenir calers.

El to del noi i tot plegat em fa pensar que es tracta d’una operació de cirurgia estètica. Però no. La paraula veterinari ho canvia tot i aviat es fa evident que la conversa se centra en un gos. Sembla que la noia ha de decidir si opera o no opera un gos al qual estima moltíssim.

La conversa no deixa de tenir un grau d’interès relatiu. Per bé que una operació de tres mil euros ha de ser una senyora operació, l’autèntic interès del que escolto no és en les paraules si no en els personatges que estan parlant i que, per la dicció del noi, i per la seva impostura em fan certa gràcia. Aviat, però, això canviarà i  les paraules productora, càsting, paper, rol, compromís, etc. apareixen a la conversa.

Si en algun moment he dubtat de seguir el fil de la conversa, ara ja m’és impossible. Per algun estrany motiu, el dubte existencial de la noia que és a l’altra banda del telèfon es barreja ara amb un món que, d’alguna manera, m’és proper. El de la interpretació. El món dels actors i les actrius.

Mirar de seguir una conversa sentint només una de les parts és un joc absolutament teatral. L’he fet tantes vegades… En jocs d’improvisació, en jocs de dramatúrgia, en intents d’escriptura, en moments d’absoluta indiscreció com aquests…

Passa l’estona, faig veure que escric, de fet ho faig, però sense parar massa atenció a les tecles. Només escolto. I a poc a poc el trencaclosques del conflicte es va tancant. El conflicte de l’actriu és el següent. No sap si dir que no a un paper ja que vol estar pendent del seu gos al qual sembla que hauran d’operar. El motiu de l’operació no el conec. Però sembla que l’actriu treballa prou com per renunciar a un paper dins una sèrie a canvi de poder fer costat a la seva gossa, és una gossa, en un moment tan delicat.

El noi, que ben bé no es el seu representant, però una mica s’hi assembla, li diu que ho acabi de pensar i que faci el que faci estarà bé. És un savi consell. Penja. I, per sort, marxa de seguida del bar, sense tenir ni idea que just darrera seu algú ha escoltat tota la conversa i es disposa a esbombar-la estalviant tan sols alguns noms propis que ha pogut identificar. I el nom de la gossa. Sóc un traïdor.

Penso en les diferències en el món del teatre, penso en les diferències en els món dels actors i les actrius i penso que deu ser una mica com a tot arreu. I també penso que nosaltres no tenim res a veure amb tot això. Portem vint anys vivint del teatre sense sortir a la tele, i tot i que quan érem adolescents crèiem que viure del món de la interpretació només era possible d’una determinada manera, els anys, per sort, ens han desmentit. 

Tanco, dono el text per fet. És tard i la meva gossa porta massa estona sola a casa. Ha de menjar i sortir a fer el volt si no embrutarà la casa. En el fons, tots els gossos som iguals.