"Vosaltres us penseu que coneixeu la història de la Ventafocs", així comença l'espectacle que ja heu vist o veureu, i té raó. Vosaltres creieu que la coneixeu, us l'han explicada moltes vegades i potser la conegueu de memòria, però la Ventafocs que vosaltres coneixeu, tan sols és una de les possibles Ventafocs que existeixen, i n'hi ha tantes...

La història de la Ventafocs, com la de tots els contes, és molt antiga i, al llarg de la història ha anat canviant i s'ha anat explicant de maneres ben diferents.

Avui, gràcies sobretot al cinema i a la televisió, la Ventafocs que coneix més gent és la que van explicar i escriure els germans Grimm d'una banda i Charles Perrault d'una altra.És la Ventafocs del príncep, la madrastra, les germanastres, la fada o la carbassa. Però hi ha Ventafocs on no hi ha madrastra, d'altres on no hi ha carbassa i fins i tot n'hi ha d'altres on no apareix, ni tan sols, la fada. Totes, però, són Ventafocs i la que aquí us presentem, també.

Parlar de La Ventafocs és, sens dubte, parlar de la nostra història, ja que per entendre com un conte ha passat a formar part de la nostra cultura popular abans hem d'explicar com era aquesta cultura popular que ha servit a tants i tants autors de pretext literari. La cultura tradicional del nostre país ens ha deixat una sèrie de contes que avui en dia ja han quedat profundament arrelats en la nostra societat. Si intentéssim fer una llista de tots els contes populars que coneixem segur que ens sorprendríem de la gran quantitat d'històries que podríem enumerar, però és encara més sorprenent saber que la majoria d'aquests contes tenen un origen comú.

Antigament, quan la televisió i la ràdio encara no existien, quan la majoria de la població tenia com a únic mitjà de transport el seu propi cos i quan els llibres encara eren objectes desconeguts, les famílies es reunien formant rotllana a la vora del foc per explicar històries, llegendes i rondalles. Les històries que s'explicaven en aquestes trobades van esdevenir contes i llegendes que els pares explicaven als fills i aquests als seus fills, que aquests a la vegada ho explicarien als néts... I d'aquesta manera, a través de la imaginació col·lectiva d'una multitud anònima, es va anar formant el que avui és la nostra cultura tradicional.

Tota civilització té llegendes i històries que els pares, els fills i els néts s'han encarregat de transportar en el temps i que algú, que també havia sigut fill i havia passat una infància farcida de contes i rondalles, ha recollit per evitar que caigués en l'oblit.

Joan Amades, Jacint Verdaguer, Enric Valor o Mossèn Alcover en l'àmbit dels Països Catalans i altres autors com els germans Grimm i Charles Perrault,

conscients del valor i la importància d'aquests relats, van dur a terme la tasca de recollir a través del suport escrit les llegendes i històries que havien format la cultura popular.

En el seu periple literari van adonar-se que molts dels contes o històries que coneixien no eren únics, sinó que aquests possiblement tenien un origen comú que s'havia anat diversificant fins a donar lloc a diverses versions -amb canvis més o menys palpables- arrelades a zones geogràfiques vàries i, algunes, molt allunyades entre sí. A partir d'aquesta descoberta van poder constatar que les rondalles, els contes i les llegendes són universals, perquè han existit i existeixen com a document inqüestionable de la cultura popular i tradicional.

La Ventafocs, la Cendrosa, la Fustots...

Partint sobretot de les compilacions de contes realitzades als Països Catalans, en la nova adaptació de Benet i Jornet es fusionen diferents versions de la mateixa història, com La Ventafocs, La Cendrosa, La Fustots i La pell d'ase. Totes aquestes versions presenten semblances que fan creure que originàriament podien haver estat el mateix conte, ja que coincideixen en certs elements.

A continuació enumerem alguns aspectes que són comuns en les diferents versions de la Ventafocs que ens han arribat.

• El personatge del pare de la protagonista sempre hi apareix, encara que no sempre adquireix el mateix protagonisme, i sovint és vidu. En algunes versions no es diu explícitament que es vidu però no s'anomena ni apareix la figura de la mare.
• La protagonista es veu obligada a fer feines de serventa o similars i veu modificada la pròpia identitat. Aquest canvi en la naturalesa del personatge, a vegades és provocada per un altre personatge (la madrastra la força a fer de serventa) o per la pròpia protagonista que es refugia a les cuines o amb els animals per amagar la pròpia identitat.
• El protagonista masculí que s'enamora de la protagonista sempre és ric. Acostuma a ser un príncep, però en alguna versió és un rei o un hereu.

• Excepte en la versió de La fustots -que és la més allunyada de les altres- el protagonista masculí organitza un ball per trobar esposa.
• La noia assisteix al ball, on ell s'enamora d'ella, però ella fuig sense que ell pugui retenir-la.
• Un objecte luxós (un anell o una sabateta) serveix com a element d'enllaç entre la parella d'enamorats i ajuda a desemmascarar l'autèntica identitat de la protagonista.
• La protagonista canvia el seu vestit per passar de rica a pobra o de pobra a rica.
• El final sempre coincideix: els dos enamorats es casen i resten feliços per sempre més.

A part d'aquests trets comuns a totes les històries, també podem destriar diferents elements que canvien segons quina sigui la versió que escoltem, llegim o veiem. Veiem-ne alguns.

• El personatge que humilia la protagonista no sempre és la madrastra. A vegades és el propi pare -sempre vidu- i d'altres les germanes o germanastres.
• La noia no sempre fa de serventa a casa de la pròpia família. En moltes versions, la Ventafocs és la serventa del propi rei o príncep al qual aconsegueix enamorar.
• Quan la noia no fa de serventa a casa de la pròpia família és perquè ha hagut de fugir de casa, perquè el pare la vol com esposa o, pel contrari, perquè el pare creu que no l'estima prou.

• La protagonista rep diferents noms segons la condició que ocupa o l'aspecte que presenta: és la Ventafocs, perquè s'encarrega de ventar el foc, o la Cendrosa, perquè sempre va bruta de cendres de les cuines, o la Fustots, perquè va vestida amb esclops de fusta i estelles.
• En alguns contes, l'afany de la protagonista per amagar-se i semblar pobra la porta a utilitzar la pell d'un ase mort per amagar-se. En els contes que apareix aquest element la protagonista i el conte reben el nom de pell d'ase.
• La figura de la vella protectora que ajuda la protagonista, el personatge que popularment s'anomena fada, no apareix en totes les versions. A vegades la protagonista fa servir, per realitzar les transformacions que apareixen en la història, uns fruits secs d'origen màgic.
• En algunes versions el personatge masculí emmalalteix perquè no troba la seva enamorada i aquesta li fa un brou o una coca per guarir-lo. Aquesta coca amaga la joia que ell ha regalat a la noia i accelera el desenllaç de la història.
• No en totes les versions la protagonista perd una sabateta quan fuig del ball i, per tant, no en totes les versions el protagonista va de casa en casa per trobar la noia a qui pertany la sabata.

Del conte al teatre

La nostra Ventafocs prové, doncs de la tradició però, de ben segur, hi ha alguns elements que no coneixíeu o que potser no us hauríeu imaginat mai. I és que, com també diu l'obra "aquesta és la nostra Ventafocs, potser sí potser no". Però, de fet totes les Ventafocs ho són, una mica sí i una mica no, perquè cada vegada que expliquem una història popular l'expliquem d'una manera però deixem de fer-ho de moltes d'altres.

I la manera com hem explicat la nostra Ventafocs és la que ha escrit l'autor de teatre Josep Maria Benet i Jornet, un autor que, abans que aquesta, ja n'havia explicades moltes d'històries tan per grans com per petits. I un autor que ha escrit aquesta història pensant en una companyia de teatre, el Teatre Nu, que, abans que aquesta, també havia representat altres obres per petits i per grans.

I és que aquesta Ventafocs que heu vist o veureu és un conte, però també és una obra de teatre, de fet és una obra de teatre en la qual s'explica un conte, el conte de, potser sí, potser no, la Ventafocs.

En Josep Maria Benet i Jornet ha escrit una obra pensada per ser representada amb titelles, ja que el Teatre Nu sempre fa servir titelles en els seus espectacles. Tots els personatges del conte són representats per titelles que manipulen els actors de la companyia, els titellaires.

Els titellaires, però, no només belluguen els titelles i els donen la seva veu, sinó que narren la història i parlen amb els titelles perquè facin allò que han de fer en cada moment de la història.

Els titellaires belluguen els titelles, però els titelles també fan moure els titellaires. Així ja veureu que la fada padrina, per exemple, no utilitza grans poders per a resoldre les situacions, sinó que en té prou en demanar al titellaire que utilitzi la seva imaginació...ja ho veureu.

Els titelles que apareixen en l'espectacle s'anomenen titelles de taula, perquè es belluguen sobre una taula darrera de la qual es col·loquen els titellaires. És una tècnica molt utilitzada, sobretot al Japó, on el teatre de titelles que rep el nom de Bunraku és tot un art.

Ara que esteu a punt de veure aquest espectacle de titelles titulat La ventafocs (potser sí, potser no), a nosaltres, els titellaires, ens agradaria fer-vos-en cinc cèntims. I és que el conte que avui veureu i sentireu és una mica diferent del que segurament coneixeu. Això és una cosa que sol passar amb els contes: s'han anat explicant d'avis a néts durant tants anys que és impossible comptar-ne les versions amb només els dits d'una mà. A Catalunya, per exemple, la protagonista de la història ha rebut diversos noms: Ventafocs, Cendrosa, Fustots...

Les diverses versions que ens han arribat, creades per tot un seguit de persones anònimes, han estat fixades a través de diversos autors -ara ja sí, amb noms i cognoms- mitjançant l'escriptura i els llibres. Tots aquests autors comparteixen la voluntat de divulgar-les, d'evitar que caiguin en l'oblit i, també, a vegades, d'adaptar-les als nous temps. Aquest darrer cas és el que ha mogut el conegut dramaturg Josep Maria Benet i Jornet a escriure una nova Ventafocs: l'ha fet expressa per als nens i nenes catalans d'avui. Hi surten elements que segurament no us espereu, com un ase que caga tresors, però no us penseu pas que hi són perquè sí. De fet, el nostre espectacle està basat també en un altre conte popular, La pell d'ase, que manté un fort i vell lligam amb La Ventafocs i que potser alguns de vosaltres ja coneixeu.

La nostra protagonista és bonica i amable amb tothom, però també és intel·ligent, valenta i divertida. I, sobretot, és aquella nena meravellosa que s'enamora d'un príncep i... bé, això ja ho veureu... Val més que no descobrim cap altra sorpresa. Només volem acabar dient que per a nosaltres ha estat un gran plaer buscar i trobar la manera d'explicar-vos aquest conte; un conte la mar de bonic que, ben mirat, és mig vell i... mig nou.

1. Expliqueu, de nou la Ventafocs, i observeu si hi ha diferències entre les versions que coneixeu cadascun de vosaltres. Segurament molts haureu vist l'adaptació que en va fer Walt Disney, però entre aquesta, basada en la versió de Charles Perrault, i altres ja hi ha algunes diferències.
2. Enumereu diferents contes populars que ja coneixeu i descobriu, entre tots ells, els elements que tenen en comú. Veureu com molts d'ells s'assemblen força. El bosc, el llop, el príncep, la madrastra, el ball apareixen tan sovint i amb significats tan semblants...

3. Quins contes coneixeu perquè us els han explicat? No s'hi val fer servir contes de la televisió. Demaneu al mestre, a l'àvia, o a l'avi, o a qui us vingui més de gust que us n'expliqui un.

4. Dels elements que hem enumerat, destrieu-ne els que apareixen en les versions de la Ventafocs que coneixeu, i els que no coneixíeu abans.

5. Un cop vista l'obra, comenteu aquells aspectes que us han semblat nous en la història i observeu que ja existeixen en altres versions del mateix conte avui potser menys coneguda.

6. Quins tipus de titelles coneixeu? Havíeu vist alguna obra de teatre en què es fessin servir titelles de taula? A Catalunya és molt conegut el titella de guant, el que molts coneixen com putxinel·li, n'hi ha cap a l'espectacle?

7. Un cop vist l'espectacle, observeu aquests dibuixos de diferents titelles que apareixen a l'obra. Són dibuixos fets per en Martí Doy, el dissenyador dels titelles, abans de construir-los i que es van fer servir per veure com serien els personatges que intervindrien en l'obra. Poseu els noms de cada un dels titelles. Fixeu-vos que el personatge de la Poncellina, apareix en diferents dibuixos perquè canvia molt al llarg de tota l'obra.