Aquest diumenge passat hi va haver al Teatre de la Massa de Vilassar de Dalt una sessió de "teatre familiar". La representació va ser a càrrec de la companyia igualadina Teatre Nu (www.teatrenu.com), que va posar en escena l'obra En Bolavà, detectiu, peça basada en una novel·la de Josep M. Folch i Torres, el popular autor de les Pàgines viscudes, que es publicaven en la revista infantil En Patufet. Com deia, fan servir el terme teatre familiar per referir-se al teatre que es fa pensant en un públic infantil, potser amb l'intent d'eliminar de l'adjectiu infantil qualsevol matís inferior, de teatre de to menor, en qualitat i en exigència. De fet, però, el teatre infantil -o familiar, si ho preferiu- que jo he vist té molta més qualitat que alguns dels espectacles adreçats a gent adulta que corren per damunt dels escenaris del nostre país. Alhora que el públic anomenat infantil és un públic molt exigent, més exigent del que molta gent es pensa, aquí no es pot fer passar gat per llebre, perquè si tenen la més mínima sensació que els prenen el pèl, és a dir, que s'avorreixen, són capaços de muntar a la platea del teatre un guirigall de mil dimonis. És indubtable, també, que amb l'expressió de teatre familiar s'intenta englobar i no deixar de banda els pares, avis, germans més grans, i oncles que acostumen a acompanyar la mainada al teatre, alguns dels quals només hi van acompanyant els fills, néts i nebots als Pastorets, a la Passió o en algunes sessions -poques- que es fan de teatre infantil. Precisament l'encert de programar una sessió de teatre familiar a Vilassar de Dalt m'ha fet pensar en el públic més petit i, també si voleu, més familiar (pares, avis, oncles), que habitualment no ocupen les butaques dels teatres. I l'obligació, i també la necessitat, que tenen els programadors de les nostres sales de pensar en aquest públic pel que suposa d'aposta de futur, en el primer cas, i de possibilitat d'ampliar el públic "potencial" amb aquest grup d'"acompanyants" escadussers, en el segon cas. Aquest públic més jove, més petit, són els futurs espectadors de Catalunya, i en la mesura que se'ls habituï a anar al teatre, a concerts, a exposicions, i que, sobretot, s'ho passin bé, s'hi emocionin, riguin, xalin, d'adults ho continuaran fent i, al seu torn, hi portaran també, quan escaigui, els fills, fins a formar les diverses anelles d'aquesta gran cadena que forma el públic, que és una cadena que es pot allargar, engruixir, ampliar, i també escurçar i reduir, segons les polítiques i estratègies de programació que s'apliquin. Amb la mateixa idea, sense anar gaire lluny, l'Auditori de Barcelona ha programat aquest any un cicle de Concerts en família, amb uns resultats més que plausibles, amb uns objectius similars als que acabo d'exposar. Els nostres programadors haurien de tenir més en compte aquesta mena de públic, al qual s'adrecen, de manera tan competent i amb uns resultats admirables, companyies com Teatre Nu. |
