Raspall, de Pere Calders

Raspall és un conte per a infants de Pere Calders, un conte en el qual l’autor ens aboca a un món fantàstic que té com a punt de partida una absoluta quotidianitat, situacions properes, personatges ben normals que es troben de sobte immersos en fets que no tenen una explicació racional.

En aquest nou espectacle hem construït, per mitjà de les paraules de Calders, una escenificació que ens mostra un món infantil que posa en qüestió la realitat lògica dels adults. A Raspall, el món dels infants, meravellós, obert i reticent a la lògica, s’enfronta a la racionalitat dels adults i s’hi acaba imposant.

El conte comença el dia que el nen Sala perd el seu amic inseparable, el gos Turc. Trist per aquest fet, el nen intenta trobar alguna cosa que sigui capaç d’omplir el buit que li ha quedat. I ho fa a través del joc amb els objectes que va trobant. Aquest joc ràpidament es converteix en un motor capaç d’engendrar fantasia, una fantasia que, en el cas del nen Sala, serà un autèntic refugi per superar la tristesa i l’angoixa que li ha deixat l’absència del Turc.

El joc i la fantasia que genera desemboquen en una autèntica descoberta: Raspall. Un raspall abandonat en unes golfes que ràpidament el nen identificarà amb un gos, un gos primer de joguina però, més endavant, real. Raspall, gràcies al joc i a la fantasia del nen, prendrà vida en la realitat de l’infant, una realitat, però, que els adults consideraran absurda. El conflicte entre la realitat dels pares i la del fill portaran el nen a viure la seva descoberta en solitari fins que la veritat, per obra de la fantasia, s’acabi imposant.

Tal com el joc engendra fantasia, el joc engendra, també, teatre. El teatre és un dels jocs per excel·lència, i aquest joc no pot prescindir mai de la il·lusió, ni de la fantasia. És per això que Raspall ens sembla un conte amb una extraordinària potèncialitat teatral, una potencialitat que ens ha permès bastir una dramatúrgia amb dues percepcions del món enfrontades, i que s’expressen, a Raspall, a través de les paraules de Pere Calders.

Sinopsi

Com es va sentir el nen Sala el dia que els seus pares van donar el Turc, el seu gos estimat, a la filla del jardiner? Què va haver de fer per omplir el buit que deixava la seva absència? Ho expliquen dos actors que troben en els objectes abandonats a les golfes els millors companys per endinsar-nos en un món de fantasia que només els més petits entenen del tot.

Un espectacle per a tota la família, fet de joc, d’il·lusió i d’objectes que ni de bon tros són tan inútils com els adults a vegades es pensen. L’univers màgic de l’escriptor Pere Calders torna a escena quan es compleixen cent anys del seu naixement. Transgressió i fantasia van de la mà en una proposta de Teatre Nu on els adults tenen molt per aprendre.

Equip artístic

Autor
Pere Calders

Direcció  i dramatúrgia
Víctor Borràs i Gasch

Intèrprets
Francesc Mas i Farreras
Maria Hervàs i Solà

Escenografia i objectes
Carme Solè Vendrell

Treball d’objectes
Rene Baker

Música
Oriol Canals
Dani Ferrer

Producció i distribució
Teatre Nu

Dossier de l'espectacle

RASPALL

Dossier pedagògic

Dossier pedagògic

Recull de premsa

FERRAN BAILE, RASPALL– CEPILLO, mayo 2012

Los papás deciden deshacerse del molesto cachorrito de perro, dándoselo a un amigo jardinero. El niño, desconsolado, consigue encontrar un substituto de su compañero de juegos canino, en un viejo cepillo olvidado de fino tacto.

Un hermoso y poético texto de Pere Calders, que Teatre Nu ha llevado al escenario de forma magistral. Con la máxima simplificación de elementos escénicos, solo objetos, y dos magníficos actores, María Hervàs y Francesc Más, excelentes e intensos en sus dobles interpretaciones y en el seguimiento de este cachorro que vemos perfectamente pese a que nunca aparece corpóreamente en escena.

Como única escenografía, una bien pensada superficie cuadrada ligeramente inclinada.  “Chapeau” también a la sutil dirección de Victor Borrás.

Un bello y sensible espectáculo, capaz de emocionar a grandes y pequeños.

Uno de los mejores trabajos de Teatre Nu.

 

Teatre Nu (Teatro Desnudo), es  una de las mejores compañías catalanas, nacida en 1991. Entre sus espectáculos destacamos, L´home just-El hombre justo-2000, La lluna d´en Joan-La luna de Joan-2007, Somnis d´Alicia-Sueños de Alicia-2008 (teatro de calle),  L´Avi Ramón-El abuelo Ramón-2009, Sopa de pedres-Sopa de piedras-2010… www.teatrenu.com

María Hervàs demuestra que no solo es una magnífica gestora y representante de la compañía, si no que además es una magnífica actriz, llena de matices.

——————

Núvol, el digital de cultura L’Apuntador, Oriol Toro, 12-7-2012

La candidesa d’un “Raspall”

Els mons fantàstic de Pere Calders, portats al teatre amb ‘Raspall’.

Si per alguna cosa es caracteritzava Pere Calders era per ubicar les situacions més fantàstiques en els ambients més quotidians. El dia que el nen Sala va haver de donar el seu gos estimat, en Turc, va passar molta pena per omplir aquell buit que li havia quedat, però la imaginació i el seu enginy li van fer cercar un bon substitutiu. Després de remenar làmpades, rellotges, pilotes i tota mena de caixes i baguls va trobar un Raspall . Polsós, vell i rònec, se li presentava com un ésser fantàstic a qui abraçar i amanyagar com si es tractés talment d’un gos. La intransigència dels progenitors es veurà contrariada pels fets fantàstics que tindran lloc a partir d’aquell moment.

El món de la fantasia connecta amb petits i grans.

Delicada, suau i tendra és l’obra de teatre que ens presenten els igualadins de Teatre Nu, una companyia de llarga trajectòria que ha sabut acostar als més menuts els mots de Calders en el centenari de l’escriptor. Una escenografia senzilla però suficient i pintada per la il·lustradora Carme Solé , la mateixa que va il·lustrar en el seu dia l’obra que va publicar l’associació de mestres Rosa Sensat . I és que Raspall és un magnífic conte pedagògic que ens parla de l’educació dels fills, de la importància de la imaginació i de la llibertat humana enfront la innocència infantil.

L’obra atrapa per complet petits i grans i apaivaga tot intent de menystenir el teatre infantil. Un teatre professional i rigorós que en aquesta ocasió interpreten fantàsticament Maria Hervàs i Francesc Mas . Amb ells us emocionareu, somiareu i viatjareu al món fantàstic de Pere Calders.

—————-

El Punt Avui, Jordi Bordes, 30-7-2012

Menys és més, també en el teatre familiar

Els actors de Teatre Nu s’atreveixen a això, a sortir sense quasi res, per explicar un conte de Pere Calders (de dues planes) en un espectacle de prop d’una hora de durada. Poc més que una maleta, alguna andròmina i un raspall. Són només dos actors però durant l’estona que s’allarga l’acció (que sembla trepidant i tot) hi ha lladres, pare i mare, fill, gos jardiner i retalls d’informatius que revelen la campanya de robatoris pel barri d’Antaviana. El codi és tan simple com eficaç. La canalla l’entén quasi abans que els pares. Hi ha un ADN en entendre i explicar una història que no està escrita però que circula més ràpidament que l’ADSL. Senzill i perfecte. Exportable més enllà dels Pirineus.

En el Festival Grec també s’han vist dues peces més adreçades al públic familiar i, per contra, la tecnologia hi tenia un paper predominant. Els italians de TPO mostren una Islàndia tota natura, però amb un joc interactiu que convida a moure mans i braços des de la butaca i pujar a l’escena per als privilegiats més menuts. Els actors donen la sensibilitat que les màquines (que capten moviments i reaccionen davant d’uns cors de llana amb un comandament intern). La nota negativa d’aquest Grec familiar és el treball benintencionat de La Nana Bunilda menja malsons . Lloable que unes filles recuperin un univers màgic del seu pare, Agustí Asensio (mort massa d’hora). Que pretenguin vincular l’atenció dels nens ingressats en hospitals perquè ajudin a resoldre el conflicte que es planteja a escena. Però tot i l’èxit de la connexió digital, no es produeix cap interacció entre els espectadors dels dos espais. Probablement, més que tecnologia, calia un treball a l’hospital per fer actius els espectadors més llunyans. Transformats en una imatge quasi estàtica, es revela la pitjor de les aparicions: la peça no roda. Cal revisar-la. I és que, abans d’embolicar-se en tecnologia, cal tenir clar que, d’entrada, és bona la màxima: menys és més. Tot i l’interès a incorporar públic familiar al Grec li cal oferir més funcions de caps de setmana (no tots els pares tenen vacances ni, sobretot, tots els nens van sols a teatre). No es pot penalitzar per culpa de la concentració del festival en dies i espai. Si s’acompanya a les propostes, els resultats són exponencialment millors.

Vídeo
Próximos Eventos
  1. Maure el Dinosaure al SAT!

    novembre 25 - desembre 17
  2. Somnis d’Alícia

    desembre 17
  3. La Lluna d’en Joan

    desembre 28
  4. KÀTIA

    desembre 29 - desembre 30
  5. La Lluna d’en Joan

    desembre 30
La lluna de Joan titelles