Gener 2007
ANDREU SOTORRA (Radio Estel)
 
http://www.andreusotorra.com/teatre/clipdeteatre/indexcritiques.html
CLIP DE TEATRE [Auditori CCCB]
[Selecció de l'espai emès per Ràdio Estel, 106.6 FM]
Freqüències per zones
106.6 FM Àrea Barcelona, 93.7 FM Àrea Catalunya central, 91.3 FM Àrea Vic, 96.8 FM Àrea Garraf, 103.4 FM Àrea Girona, 91.5 FM Àrea de Lleida, 105.0 FM Àrea La Seu d'Urgell, 100.6 FM Àrea Camp de Tarragona, 90.1 FM Àrea Terres de l'Ebre, 107.5 FM Àrea Andorra, 104.4 FM La Cerdanya
«La Lluna d'en Joan», de Carme Solé Vendrell. Adaptació teatral de Teatre Nu. Intèrprets: Núria Crosas i Francesc Mas. Escenografia i titelles de Teatre Nu. Confecció caps titelles i llunes, pintura i acabats escenografia: Carme Solé Vendrell. Vestuari de Teresa Solà. Tema musical 'La Lluna d'en Joan' de Jaume Escala. Altres temes musicals d'Oriol Canals i Ricky Falkner. Direcció de Víctor Borràs. Barcelona, Setmana Internacional Llibre Infantil, Auditori Centre Cultura Contemporània Barcelona (CCCB), 26 gener 2007.
La il·lustradora Carme Solé Vendrell va escriure, il·lustrar i publicar el 1982 el conte 'La Lluna d'en Joan'. Com que aquí anem lents, cal que hagin passat vint-i-cinc anys perquè es demostri la capacitat d'adaptació a diferents registres que pot tenir una obra feta amb rigor des del principi. Si el conte, en el seu suport tradicional en àlbum, ja és un dels que es poden passejar pel món amb els pinzells ben alts —i encara més amb motiu d'una setmana internacional del llibre infantil que té com a promotora la Fira de Frankfurt a Barcelona— aquesta adaptació teatral té tots els ingredients perquè també pugui ser un espectacle sense fronteres, perquè les lingüístiques són fàcilment adaptables.
La companyia Teatre Nu ha fet aquesta adaptació i no s'ha limitat a posar un parell d'actors narradors sobre l'escenari sinó que ha jugat amb tots els elements que li possibilita l'escena: el llenguatge plàstic, la música, el gest, el so, la llum, el color, l'escenografia...
El muntatge, vist exclusivament a l'auditori del CCCB durant dues funcions, té les possibilitats d'obtenir encara més bons resultats dels que ha obtingut en aquests passis de cortesia si, tard o d'hora, es pot representar en cartellera en alguna de les programacions de teatre per a tots els públics. Podria ser al Teatre Nacional de Catalunya —tot i que sembla que no ha estat possible, de moment—, però també podria ser dins la programació del Teatre Poliorama, per esmentar-ne només dues, sense oblidar les programacions que tenen establertes la majoria de sales alternatives.
'La Lluna d'en Joan' explica la història d'un fill de pescador el pare del qual perd la salut al fons del mar. El petit, amb l'ajuda de la Lluna, aconsegueix rescatar del fons la salut malmesa i retornar els colors al pare. Tothom voldria poder aconseguir un dia posar la lluna en un cove. I com que al teatre tot és possible, ni la lluna ni el cove fallen a la temptativa.
Sinopsi aparentment senzilla, però que la companyia exprimeix detall per detall amb una remarcable construcció de titelles de diferents mides que donen una visió de llunyania i proximitat, de petitesa i de grandesa, segons el que els narradors van introduint. Tant aquest titelles, com la lluna o altres elements escenogràfics —en la confecció dels quals ha col·laborat la mateixa autora-il·lustradora— han estat elaborats amb un respecte profund per les il·lustracions del seu àlbum. Un ajustat treball sonor fa que el conte se segueixi no només per la vista sinó també per les indicacions de la banda sonora, les onomatopeies o les insinuacions musicals, cosa que el fa apte, gairebé, per a una programació que vol introduir els públic petit en la música.
L'espectacle d'encara no una hora —i molt millor si aconseguís reajustar-se i evitar un cert tempo lent en alguns moments, escurçant-lo uns minuts— té la virtut dels bons espectacles per a tota mena de públics. Els veterans el segueixen amb la capacitat més profunda d'interpretació que tenen, i els més petits i novells s'encaterinen amb el personatge, que es fa gran i es fa petit i que torna a fer-se gran i torna a fer-se petit, i segueixen la història que se'ls fa comprensible des d'edats molt baixes si tenim en compte que el text de Carme Solé Vendrell transgredeix una situació quotidiana: generalment són els petits els que estan al llit quan no es troben bé i són els pares qui els cuiden.
En aquest cas, és el petit el que ha de cuidar el pare, però a més ho ha de fer amb enginy i valentia, jugant-se la pell, creient que la Lluna només vol el seu bé i llançant-se al fons del mar amb l'ajuda de la mateixa Lluna per obtenir el que ni la Seguretat Social ni cap Mútua Privada, segurament haurien pogut obtenir. Ah!, i sense llistes d'espera. N'hauria de prendre nota d'aquesta fórmula fantàstica la consellera de Salut i, de passada, n'haurien de prendre també nota els que tenen les regnes dels teatres públics per acollir un espectacle que no hauria de quedar com una nota d'escalfor i sensibilitat enmig de l'hivern cultural.
2 març 2007
Alba Llobet (Diari d’Igualada) |
|
2 març 2007
La Veu de l’Anoia
|
|
2 de desembre 2007
Quique de Benito (Capgros.com)
|
| A flor de pell |
 |
Emotiu, tendre, bonic, poètic. A Argentona tothom va quedar tocat per l'espectacle familiar que ens va presentar Teatre Nu basat en un conte de la Carme Solé. Titelles, teatre d'objectes, teatre visual, tot una suma de tècniques perfectament executades per la Núria Crosas i el Francesc Mas que van fer que la màgia d'explicar històries ben explicades s'apoderés de la sala.
L'emoció recorria el pati de butaques deixant petits i grans immersos plenament en la relació dels protagonistes de l'obra, en Joan, el seu pare i la lluna, confeccionats en dos tamanys per aconseguir uns canvis de plànol que feien avançar l'argument amb fluïdesa i habilitat. La poètica en la manipulació era tal que en cap moment mancava vida en la posada en escena. Els dos intèrprets interaccionaven amb la resta d'elements creant convencions agradables que eren compreses per un auditori que es deixava portar per les músiques i els colors, pel moviment sonor del mar -omnipresent- i per la plasticitat de les imatges.
Tot tenia un per què. No hi havia cap desició escènica buida. Cada gest neixia i moria al lloc adequat. Vam presenciar una construcció de fil argumental basada en continues relacions causa-efecte que viatjaven d'un llenguatge a un altre sense fer nosa. L'expressivitat en els rostres, tal i com a la Carme li agrada: amb capacitat per transmetre emocions, amb l'afegit d'uns manipuladors de treball net i perfecte.
Si la resta d'espectacles que han representat la cultura catalana a la Fira de Frankfurt d'enguany són de la mateixa qualitat que aquest podem sentir-nos molt tranquils i orgullosos.
A propòsit de:
LA LLUNA D'EN JOAN
de Carme Solé Vendrell
per Teatre Nu
al Centre Parroquial d'Argentona
el diumenge, 02.12.07, a les 17:30h |
|
