A principi de segle XX eren pocs els autors que podien presumir d’haver aconseguit viure de la ploma; Josep Maria Folch i Torres n’era un. Si més no, tal com afirmava el seu amic i col·lega Josep Maria de Sagarra “en Folch i Torres ha ensenyat als literats del nostre país que, escrivint en català, un no s’hi mort del tot de gana, i això tots els que tenim una ploma als dits hem d’agrair-li-ho”. 

       Ja feia un any que el nostre autor es dedicava de ple al conreu de la literatura infantil i juvenil que havia iniciat amb la novel·la Aventures extraordinàries d’en Massagran, quan va sortir a la llum, l’any 1911, En Bolavà, detectiu. Amb aquesta novel·la Folch i Torres continua la missió que per extensió podríem atribuir a tota la seva obra: la d’arribar als estrats populars de la societat per fer-hi de mestre, per aconseguir que aquells que no saben llegir n’aprenguin. Ho fa però, des d’un plantejament totalment diferent, donant la volta a una tradició literària molt propera en el seu temps: la tradició de la novel·la detectivesca.

       Folch i Torres pren com a punt de partida la novel·la detectivesca per crear una novel·la totalment nova. De la mateixa manera, Teatre Nu parteix de la novel·la de l’autor per fer-ne un espectacle teatral: és la transformació d’un text novel·lístic en text teatral. Aquest procediment és molt habitual en els nostres dies. Quantes vegades hem vist per la televisió o el cinema alguna pel·lícula basada en una novel·la? En aquest casos també hi ha una transformació del text novel·lístic en guió cinematogràfic. En el teatre també trobem força casos paradigmàtics d’aquesta transformació. Segurament molts de nosaltres hem estat els protagonistes d’algun conte popular que els nostres mestres ens van fer representar dalt d’un escenari. Recordeu La Caputxeta vermella, Els tres porquets, etc.? Són contes novel·lats que podem representar al teatre. 

       Sovint quan llegim un llibre ens imaginem els personatges i les situacions dins la nostra ment. Teatre Nu ha llegit la novel·la i n’ha aprofitat la primera part per extreure de la imaginació col·lectiva del grup allò que s’imaginava al llegir-la i crear un muntatge teatral. Ha estat una feina enriquidora: hem eliminat i reduït alguns episodis, hem aprofitat alguns diàlegs i d’altres els hem modificat. I el resultat ens ha entusiasmat! Vosaltres també podeu provar de fer-ho. Llegiu la primera part de l’obra i imagineu-vos com seria el vostre propi muntatge teatral. Un cop vista l’obra, podeu comprovar si s’hi assembla. Hi ha moltes maneres de versionar una obra, nosaltres n’hem triat una, vosaltres podeu fer el mateix amb qualsevol text que llegiu. D’una notícia del diari en podeu fer una escena teatral, aquí tot s’hi val. De qualsevol text en pot sortir una obra de teatre, només fan falta imaginació i ganes de passar-s’ho bé.

       Tal com dèiem abans, el motiu central d’En Bolavà, detectiu és la paròdia de la novel·la detectivesca. L’obra narra com en Bolavà aconsegueix engarjolar dos malfactors que intentaven robar la hisenda d’un pagès. Aparentment podria semblar l’argument normal d’una novel·la detectivesca, però és tot el contrari. Hi ha una sèrie d’elements que fan que sigui així.

       En primer lloc, l’escenificació de situacions quotidianes que el protagonista de l’obra, en Bolavà, considera casos detectivescos que necessiten ser resolts amb urgència. Casos tan habituals com els roncs d’un senyor i la pèrdua d’una gata, el duen a conèixer els plans d’uns malfactors que seran el plat fort del seu primer cas detectivesc. 

       En segon lloc, el protagonista de l’obra que se serveix de qualsevol situació casolana per apaivagar les ànsies de fer de detectiu privat. Només a un personatge com en Bolavà se li pot acudir dedicar-se a la recerca furtiva d’una gata que ha estat hipotèticament robada. En Bolavà és un personatge que té una de les característiques típiques dels detectius privats: utilitza la facultat de pensar abans d’actuar. El que és més curiós però, és que després d’un moment de reflexió ens sorprèn amb una solució del tot il·lògica. Qui es pensava que els lladres no podrien escapar perquè en Bolavà els talla les cames i les hi enganxa al revés? Aquesta situació que du a la resolució del cas és del tot anormal i inesperada. 

       El misteri i la sorpresa són dos elements nous que s’aprofiten de la novel·la detectivesca i que aquí es presenten des d’una perspectiva diferent. L’efecte sorpresa ens apareix a través de les solucions il·lògiques que aporta el detectiu; i el misteri, que forma part de qualsevol cas detectivesc, es introduït amb efectes sonors i reflexions del narrador-protagonista. 

       Tota aquesta combinació d’elements –les escenes quotidianes, un personatge que raona de manera anormal, la sorpresa i el misteri– aconsegueixen que l’espectador identifiqui que hi ha una paròdia d’un cas detectivesc i que, com a conseqüència, reconegui l’humor de l’espectacle.

       L’humor és doncs, el resultat d’aquesta combinació d’elements. L’humor que tenim a En Bolavà, detectiu és un humor blanc i planer que està a l’abast de tothom. A través de situacions reals, com la pèrdua d’una gata, i de personatges tan populars com un pagès, riem de fets que es produeixen inesperadament. Potser l’humor senzill i directe és un dels elements que va fer que Folch i Torres es convertís en el primer autor català de masses.

       D’altra banda, el tipus de personatges també van ajudar a popularitzar les novel·les de l’autor. A l’obra hi apareixen una sèrie de personatges força peculiars. Recordeu aquell que ens anuncia que té una curiosa professió: “sóc fabricant de mandra i gràcies a Déu no me’n falta mai, de feina”. 

       Els personatges principals –en Bolavà, en Mastegarrocs i en Rampinya– trenquen els estereotips dels personatges de la novel·la detectivesca, perquè no arriben a ser un autèntic detectiu o uns autèntics lladres. 

       En Bolavà és un detectiu casolà i estrafolari, les estratègies de qual trenquen tota lògica. L’aspecte peculiar i la gavardina colorista l’ajuden a ridiculitzar una imatge que està força allunyada dels autèntics detectius privats. La falta d’heroïcitat, la por còmica que demostra davant l’auditori i el raonament il·lògic que el caracteritzen el transformen en un personatge que queda molt lluny de ser un autèntic Sherlock Holmes.

       Els dos malfactors, en Rampinya i en Mastegarrocs, també són personatges força curiosos que no s’assemblen, gens ni mica, als famosos bandolers o lladres professionals. Són dos pobres lladres que només pensen a fer malifetes. Des del principi fins al final de l’obra són caracteritzats amb actituds i comportaments que no responen als d’uns lladres de veritat. Els noms que tenen no causen por o respecte sinó que són més aviat còmics. Us imagineu el famós Sherlock Holmes enfrontant-se a uns lladres anomenats Rampinya i Mastegarrocs? 

       I com coneixem la història dels lladres? A través d’una cançó. Des de quan els lladres canten i ballen al ritme de la música. I des de quan els lladres tenen por? I al final de l’obra, després de la sorprenent estratègia d’en Bolavà, ens demostren que també saben ballar ballet clàssic. Us imagineu els famosos bandolers Perot Rocaguinarda i en Serrallonga ballant alguna dansa? Certament, saber ballar no és una de les peculiaritats dels lladres. 

       L’onomàstica, l’aparença i el comportament que escenifiquen en l’obra caracteritzen aquests personatges com a lladres marginals que creen episodis còmics. Així doncs, és evident que aquest parell de malfactors no arriben a convertir-se en autèntics lladres.

       Pel que fa a la llengua cal remarcar la gran riquesa d’expressions populars que s’utilitzen en l’obra. Els textos de Folch i Torres utilitzen un català molt clar i popular que ens remet a la voluntat d’adscriure’s a la tasca normalitzadora que havia encetat Pompeu Fabra. Teatre Nu ha volgut mantenir aquest llenguatge per la gran riquesa i autenticitat que presenta. En els diàlegs l’autor ens demostra que el català és ric en paraules i dites i que no necessitem recórrer a altres llengües per expressar conceptes i idees contemporanis. En aquest sentit En Bolavà, detectiu serveix de document de tota una sèrie d’expressions catalanes que avui en dia, malauradament, han desaparegut o estan en desús . El català que sentim a l’obra és la llengua que es parlava al carrer, la llengua popular. Seria interessant comprovar si expressions i mots del tipus òndia, mal viatge el ruc d’un fetge enverinat, vatua el món, gamarús, et faré mandonguilles, etc. segueixen vives entre la població. Segurament observaríem que han estat bandejades per un seguit d’expressions que a més d’estar molt allunyades de les originals, responen a mecanismes procedents d’altres llengües. Tot i així, podem esbrinar l’actualitat dels mots preguntant als nostres pares i avis. Podem convertir-nos en ‘detectius lingüístics’ i intentar descobrir en quines contrades s’utilitzaven o s’utilitzen. Així coneixerem de quina manera evolucionen els hàbits lingüístics de la societat i ampliarem el nostre vocabulari. 

       Una de les missions de la literatura de Folch i Torres era fer una tasca cultural en la societat i aconseguir crear una addicció a la lectura en català. Teatre Nu se sent hereu d’aquesta missió divulgadora que va iniciar Folch i Torres i la incorpora en un nou terreny: el teatre. És per això que l’objectiu d’En Bolavà, detectiu és, entre d’altres, fer passar una estona entretinguda als espectadors. L’obra és un petit divertiment que no requereix esforç per a l’espectador; volem que el públic s’assegui a la butaca del teatre, passi uns estona agradable i tingui ganes de tornar-hi, perquè així, tal com en Folch i Torres intentava fer a través de la lectura, s’acostumi a anar al teatre i ho trobi necessari. I ho volem fer a través d’una cosa tan sana com el riure. Riure del que tenim a prop, davant de situacions ingènues o clarament impossibles. Hem volgut fer un espectacle per a tots els públics per intentar escampar aquesta missió entre petits i grans, per educar els petits a anar al teatre, però també els grans que no van tenir la sort de gaudir-ne quan eren joves. 

       N’hi ha que diuen que l’èxit popular de Folch i Torres va consistir a descobrir un públic lector nou. Teatre Nu intenta fer el mateix en el camp del teatre: descobrir un públic espectador nou i consolidar aquell que és passatger. Creieu que algun dia el nostre objectiu serà una realitat? Valoreu el conjunt de l’obra i reflexioneu sobre què us ha fet sentir. Us ha agradat? Per què? Penseu que podria millorar? Quins aspectes us han cridat més l’atenció?

       Les obres solen tenir més d’un objectiu o funció. N’identifiqueu algun altre? Folch i Torres aprofita els mecanismes de la novel·la detectivesca i en fa una versió totalment diferent. Aquí tenim una nova lliçó educativa: cal que aprofitem les coses que ens envolten, encara que no ens agradin, per fer-ne la nostra pròpia versió. No hem de menysprear allò que ens envolta si no ens agrada, podem aprofitar allò que ens interessa per dur a terme els nostres propòsits. 

       Ja veieu que d’una petita obra que pretén divertir se’n poden despendre molts coneixements. Vosaltres podeu extreure els vostres propis coneixements de l’obra. Us hi atreviu?